MARIA-ROSA d’Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va ser la figura fonamental de les lletres de la Reniaxença, junts amb Jacit Verdaguer i Narcís Oller.Van ser grans autors tan de poesia i noveles com d'obres teatrals que avui en dia encara es contiunent representant en sessions professionals i d'afeccionats. ,Molts dels autors que van conèixer l'èxit son avui ignorats. Encara que a les obres d'Àngel Guimerà es parla de sensacions, passions, que encara no s'han perdut. Hem de tenir en comte que les representacions teatrals no són només escrits sinó que també son sentients i pensament de l'autor reflexats en els personatges.
Àngel Guimerà va reflexar molt les seves experiencies al llarg dels anys a les seves obres, va submergir-se a el Vendrell en el món del català i va fer que la llengua catalana es consolides. Totes les vivencies a Barcelona va transmitir-les a les seves obres pero això son obres tan profundes i sentimentals.
Quan ella tenia 34 anys va publicar Gal.la Placídia que va serla primera obra teatral que li va portar a l'èxit, això va provocar un abandonament cap a la poesia i més dedicació al teatre. A les seves obres teatrals es veia clarament la influencia poetica, tan dramàtica que feia, pero això podem dir que la poesia i el teatre d'Àngel Guimerà estaven molt relacionats, sempre basant-se en el romanticisme. Pero ja no es portava aquest corrent, sinò el naturalisme, i per aconseguir-ho, Guimerà va implantar unes noves tècniques: adoptà el decasíl·lab, en lloc de l’heptasíl·lab habitual. Però la novetat fonamental del teatre de Guimerà es troba en l’ambició i la qualitat literària de les seves tragèdies. Vol anar molt més enllà que el conjunt d’escriptors teatrals del moment. I això es nota i, el més important, el públic ho aprecia.

Seguint les orientacions de Xavier Fàbregas, podem establir una sèrie d’etapes o línies dramàtiques que apareixeran al llarg de la seva obra teatral. En primer lloc, entre els anys 1879 i 1890, es constata una insistència en la tragèdia romàntica de tema històric, amb una utilització personal del vers i amb una certa inseguretat creativa, que es manifesta en defectes d’estructura: hi ha un recargolament excessiu del conflicte que desgavella el conjunt: Judith de Welp (1884), El fill del rei ( 1886).. Tanmateix, ja s’endevina un tractament intens i efectista dels personatges centrals, que apareixeran com a éssers extraordinaris, sense massa complicacions psicològiques. A partir d’aquest fet i d’un  guany en la realització equilibrada de l’estructura aconseguirà la tragèdia més destacada d’aquesta etapa: Ma r i cel (1888).

Però on podem veure relament la seva creativitat apareix en tres obres que, no donant tant de relleu a problemes actuals, intenten d’esbossar una imatge de Catalunya i dels catalans: els obrers de Maria Rosa (1894), els pagesos de Terra Baixa (1897) i els mariners de La filla del mar (1900). 

Conscient d’una certa desconnexió del teatre modern, va iniciar un procés d’adaptació que passa per voler assumir nous temes. Aquesta renovació, més formal que real, es manifesta en obres com Les monges de Sant Aiman (1895) –amb temàtica més o menys modernista– i Jesús de Natzaret (1894) –on intenta un tipus de drama religiós contemporani.Inseguretat i desorientació defineixen la tercera etapa teatral de Guimerà (1901-1911). Després d’aconseguir l’èxit, s’accentua aquella tendència vers l’adaptació dels nous corrents dramàtics. Si en un moment determinat de la seva carrera com a dramaturg havia deixat de banda els guerrers de les tragèdies, ara volia oblidar-se dels pagesos i d’altra gent de la classe popular, i centrar-se en un ambient més cosmopolita i refinat.