MARIA-ROSA d’Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va ser la figura fonamental de les lletres de la Reniaxença, junts amb Jacit Verdaguer i Narcís Oller.Van ser grans autors tan de poesia i noveles com d'obres teatrals que avui en dia encara es contiunent representant en sessions professionals i d'afeccionats. ,Molts dels autors que van conèixer l'èxit son avui ignorats. Encara que a les obres d'Àngel Guimerà es parla de sensacions, passions, que encara no s'han perdut. Hem de tenir en comte que les representacions teatrals no són només escrits sinó que també son sentients i pensament de l'autor reflexats en els personatges.
Àngel Guimerà va reflexar molt les seves experiencies al llarg dels anys a les seves obres, va submergir-se a el Vendrell en el món del català i va fer que la llengua catalana es consolides. Totes les vivencies a Barcelona va transmitir-les a les seves obres pero això son obres tan profundes i sentimentals.
Quan ella tenia 34 anys va publicar Gal.la Placídia que va serla primera obra teatral que li va portar a l'èxit, això va provocar un abandonament cap a la poesia i més dedicació al teatre. A les seves obres teatrals es veia clarament la influencia poetica, tan dramàtica que feia, pero això podem dir que la poesia i el teatre d'Àngel Guimerà estaven molt relacionats, sempre basant-se en el romanticisme. Pero ja no es portava aquest corrent, sinò el naturalisme, i per aconseguir-ho, Guimerà va implantar unes noves tècniques: adoptà el decasíl·lab, en lloc de l’heptasíl·lab habitual. Però la novetat fonamental del teatre de Guimerà es troba en l’ambició i la qualitat literària de les seves tragèdies. Vol anar molt més enllà que el conjunt d’escriptors teatrals del moment. I això es nota i, el més important, el públic ho aprecia.

Seguint les orientacions de Xavier Fàbregas, podem establir una sèrie d’etapes o línies dramàtiques que apareixeran al llarg de la seva obra teatral. En primer lloc, entre els anys 1879 i 1890, es constata una insistència en la tragèdia romàntica de tema històric, amb una utilització personal del vers i amb una certa inseguretat creativa, que es manifesta en defectes d’estructura: hi ha un recargolament excessiu del conflicte que desgavella el conjunt: Judith de Welp (1884), El fill del rei ( 1886).. Tanmateix, ja s’endevina un tractament intens i efectista dels personatges centrals, que apareixeran com a éssers extraordinaris, sense massa complicacions psicològiques. A partir d’aquest fet i d’un  guany en la realització equilibrada de l’estructura aconseguirà la tragèdia més destacada d’aquesta etapa: Ma r i cel (1888).

Però on podem veure relament la seva creativitat apareix en tres obres que, no donant tant de relleu a problemes actuals, intenten d’esbossar una imatge de Catalunya i dels catalans: els obrers de Maria Rosa (1894), els pagesos de Terra Baixa (1897) i els mariners de La filla del mar (1900). 

Conscient d’una certa desconnexió del teatre modern, va iniciar un procés d’adaptació que passa per voler assumir nous temes. Aquesta renovació, més formal que real, es manifesta en obres com Les monges de Sant Aiman (1895) –amb temàtica més o menys modernista– i Jesús de Natzaret (1894) –on intenta un tipus de drama religiós contemporani.Inseguretat i desorientació defineixen la tercera etapa teatral de Guimerà (1901-1911). Després d’aconseguir l’èxit, s’accentua aquella tendència vers l’adaptació dels nous corrents dramàtics. Si en un moment determinat de la seva carrera com a dramaturg havia deixat de banda els guerrers de les tragèdies, ara volia oblidar-se dels pagesos i d’altra gent de la classe popular, i centrar-se en un ambient més cosmopolita i refinat.

 

Auca d'Àngel Guimerà

El pare d'Àngel Guimerà era mariner i va viatjar a Canàries per fer millors negocis, i va establir una relacio amb una dona. Poc després va neixer Àngles Guimerà al 1845 i quan tenia 8 anys van viatjar tots cap a el Vendrell, situada al penedès i es va integrar rapidament en la vila, va aprendre la llengua, els costums etc. I va enamorar-se d'una noia, Maria Rubió, pero que la relació no va funcionar per culpa dels pares d'ella. Al cap d'un temps va instalar-se a Barcelona, i va conèixer molts escriptors que el van ajudar, va començar a escriure en el diari la Gramalla, i va anar fent versos i versos i deixava a tots bocabadats, i llavors el van preimar amb les tres flors als jocs florals, més tard el van nomenar Mestre en Gai Saber. Va escriure moltissims poemes en vers, pero l'àmbit en ql que realment va triomfar va ser en el teatre i va escriure Gal·la Placídia, relacionada amb el mestissatge, també va escriure: Judit de Welp, Rei i Monjo, i Mar i Cel, tots de temes romàntics. I va proclamar el dret a l'autonomia i la consistencia del català a les obres. Llavors va cambiar el seu estil i va pasar del romanticisme al realisme, obres com: Terra Baixa, Maria Rosa, La filla del Mar etc. Cadascuna de les tres obres parlava sobre un tema que ell habia viscut o li semblava molt delicat, com el mestissatge, la marginació, per motius com la raça, la cultura, la enveja etc. Encara que quan va nèixer el noi segle Àngel ja no era el mateix i amb la seva obra: La Miralta, va intentar ser més cosmopolita, també va fer una obra musicada, La santa espina, i al 1909 a Barcelona van fer un homenatge i la seva obra va arribar al cine, i es van traduir molts de les seves obres als Estats Units. Poc després Barcelona estava de dol, acomiadant-se d'Ànglel Guimerà que ja havía mort.

Àngel Guimerà i el Romanticisme

Va néixer a Tenerife, fill de pare català i mare canària el 6 de maig de 1845,  i es va traslladar a El Vendrell quan tenia vuit anys, Guimera pren contacte amb la cultura i formes de vida catalanes i les fa seves.Als 14 añnys va estudiar a Barcelona, els seus dibuixos escolars tenen molta sensibilitat.Al 1862 torna al Vendrell i s'enamora de  un amor frustrat amb una tal Maria Rubió, sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge. Els Guimerà tornen a Barcelona i als 25 anys Angel entra en conatacte amb els escritor de la  jove catalunya. Quan va morir la seva mare, amb qui tenia una relacio molt estreta es trasllada a casa del seu amic Pere el de Verd, on va viure tota la vida.
La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats, les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge.
Lea peimeres obres de Guimerà son creacions poetiques, poesias de caracter narratiu, amb un llenguatge fortaments expressiu i extens. En les composicions de caracter patriòtic, assoleix una qualitat poc frequent en aquesta temàtica, publica obres de caracter indivipersonal, que contrasten amb el corrent general floralesc.
El seu primer poema el publica a la revista La gramalla  amb el títol de "El rei i el Conseller". Al 1871 participa en la fundacio de la revista " La Renaixensa" de la qual arriba a ser director. Al 1877 obté un exit aclaparador en ser premiat amb la flor natural, la viola i l'anglantina. Va ser proclamat mestre, i els seus poemas es van fer molt populars. Moltes poesias van ser musicades i difundides per tot el poble.
Es va convertir en el maxim exponent en l'àmbit teatral, la tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior.
On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).  Terra Baixa va ser firmada a l'Alemanya.
El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor. Guimerà es veié de cop en el cim de la popularitat i el reconeixement internacional a través de la difusió que l'actriu Maria Guerrero féu de la seva obra. Tanmateix, començà a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i intentà adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme posà en circulació a partir, sobretot, de la seva estabilització com a moviment cultural hegemònic. Durant aquests anys temptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics (La santa espina, 1907), el teatre històric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni, 1917) o un model de tragèdia que pretenia recollir les aportacions del teatre poètic novament en voga (des de la via més tradicional de Rostand fins al drama de filiació simbolista de D'Annunzio). Però és en obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) que l'autor recupera en part el to de les seves millors produccions.
La vinculació de Guimerà amb el catalanisme és paral·lela a l'inici de la seva carrera d'escriptor. Per a ell, creació literària i catalanisme van estretament lligats; de fet, considerava que el projecte de normalització cultural i lingüística era previ a qualsevol plataforma pròpiament partidista. Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l'Ateneu Barcelonès el 1895, passant per la participació en la campanya del Memorial de Greuges del 1885, o en les Bases de Manresa del 1892, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.

El 1906 aplegà alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.

Auca Renaixensa

          

AUCA DE LA RENAIXENSA:

11. Els romàntics, als diaris,
van guanyant nous partidaris.

La publicació de l'oda "La pàtria" de Carles Aribau al 1833 a la revista El Vapor es considera l'inici de la Renaixensa.

12. A "El Vapor", diu l'Aribau,
al turons "adeu-siau"

 LA PÀTRIA de Bonaventura Carles Aribau

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

13. En el " Brusi" no ha faltat
lo Gaiter del Llobregat,

La propietat del diari a Antoni Brusi i Mirabent el 6 de juny de 1814. Aquest inicià una nova etapa, la més important del diari, que per aquest motiu fou conegut amb el nom popular d'El Brusi.

14. que és un home culte i llest
com revela un manifest,

15. on proposa organitzar
Jocs Florals en català

La renaixensa va rebre un impuls considerable al 1859 quan es van celebrar els Jocs Florals a el saló de cent de Barcelona. Amb fets com el retorns triunfals dels voluntaris catalans de la guerra del marroc.