Àngel Guimerà i el Romanticisme

Va néixer a Tenerife, fill de pare català i mare canària el 6 de maig de 1845,  i es va traslladar a El Vendrell quan tenia vuit anys, Guimera pren contacte amb la cultura i formes de vida catalanes i les fa seves.Als 14 añnys va estudiar a Barcelona, els seus dibuixos escolars tenen molta sensibilitat.Al 1862 torna al Vendrell i s'enamora de  un amor frustrat amb una tal Maria Rubió, sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge. Els Guimerà tornen a Barcelona i als 25 anys Angel entra en conatacte amb els escritor de la  jove catalunya. Quan va morir la seva mare, amb qui tenia una relacio molt estreta es trasllada a casa del seu amic Pere el de Verd, on va viure tota la vida.
La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats, les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge.
Lea peimeres obres de Guimerà son creacions poetiques, poesias de caracter narratiu, amb un llenguatge fortaments expressiu i extens. En les composicions de caracter patriòtic, assoleix una qualitat poc frequent en aquesta temàtica, publica obres de caracter indivipersonal, que contrasten amb el corrent general floralesc.
El seu primer poema el publica a la revista La gramalla  amb el títol de "El rei i el Conseller". Al 1871 participa en la fundacio de la revista " La Renaixensa" de la qual arriba a ser director. Al 1877 obté un exit aclaparador en ser premiat amb la flor natural, la viola i l'anglantina. Va ser proclamat mestre, i els seus poemas es van fer molt populars. Moltes poesias van ser musicades i difundides per tot el poble.
Es va convertir en el maxim exponent en l'àmbit teatral, la tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior.
On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).  Terra Baixa va ser firmada a l'Alemanya.
El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor. Guimerà es veié de cop en el cim de la popularitat i el reconeixement internacional a través de la difusió que l'actriu Maria Guerrero féu de la seva obra. Tanmateix, començà a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i intentà adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme posà en circulació a partir, sobretot, de la seva estabilització com a moviment cultural hegemònic. Durant aquests anys temptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics (La santa espina, 1907), el teatre històric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni, 1917) o un model de tragèdia que pretenia recollir les aportacions del teatre poètic novament en voga (des de la via més tradicional de Rostand fins al drama de filiació simbolista de D'Annunzio). Però és en obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) que l'autor recupera en part el to de les seves millors produccions.
La vinculació de Guimerà amb el catalanisme és paral·lela a l'inici de la seva carrera d'escriptor. Per a ell, creació literària i catalanisme van estretament lligats; de fet, considerava que el projecte de normalització cultural i lingüística era previ a qualsevol plataforma pròpiament partidista. Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l'Ateneu Barcelonès el 1895, passant per la participació en la campanya del Memorial de Greuges del 1885, o en les Bases de Manresa del 1892, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.

El 1906 aplegà alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.