Parauletes sabies

Tendim a pensar que el temps farà justícia, i el temps és tan injust com un jutge subornat. ¿Què ens fa suposar que un llibre que passa desapercebut serà redescobert d'aquí a ics anys, i col·locat llavors al podi d'honor que realment li pertoca? El més probable és que el llibre en qüestió continuï inadvertit pels segles dels segles. Només de tant en tant el pas del temps serveix per posar les coses al seu lloc. Tan de tant en tant, de fet, que no té sentit parlar de justícia sinó d'atzar. És el que diu, molt més ben dit que jo, Miquel de Palol en una de les notes del llibre Els Proverbis . Segons ell, una gran fal·làcia del criticisme és "donar per fet que la Història farà justícia, i al final, gràcies a un mecanisme que no se sap gaire bé de quins ressorts darwinistes està dotat, els dolents i mediocres seran oblidats, i els genis ocuparan el lloc que els correspon". L'operació comporta, afegeix, un exercici de supèrbia paternalista que no diu gaire a favor de la solvència intel·lectual: que la cultura actual està més capacitada per jutjar les obres anteriors que les cultures de l'època que les va generar. I també una ingenuïtat perillosa: que en el futur les coses milloraran. Palol ens treu la bena dels ulls: "El triomf del mediocre i l'oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats". Entre les motivacions que porten a escriure, hi ha la de ser admirats i, per tant, estimats. "Escric perquè m'estimin", va afirmar Federico García Lorca. En el mateix sentit, Silvina Ocampo va dir: "Escric perquè els altres estimin allò que cal estimar; a vegades, el que jo estimo. Així doncs, estimo per ser estimada". Gabriel García Márquez va restringir l'ambició: "Escric perquè m'estimin més els meus amics". Fins i tot quan no escriuen per ser estimats, tots els autors escriuen per ser llegits. Si pot ser avui, que no sigui demà.