Màrius Torres

Màrius Torres neix a Lleida al 1910 - Puig d'Olena, i mor a Sant Quirze de Safaja al1942. Poeta. Va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i, un cop acabada, l'any 1933 va fer un viatge per França i Itàlia, països que li van encantatar, especialment la ciutat de Florència.Va traballar durant poc temps a Lleida, ja que ben aviat, l'any 1935, va caure malalt de tuberculosi i va ser ingresat al sanatori de Puig d'Olena, on va morir set anys després. Fill del metge, polític i estudiós de la metempsicosi Humbert Torres, de ben jove va sereducat d'una banda en el republicanisme catalanista i de l'altra en una concepció espiritualista de l'existència que tant havia de pesar en la seva obra lírica.
Va fer algunes col·laboracions a la premsa periòdica, alguna narració i una peça dramàtica (Una fantasma com n'hi ha poques), l'obra literària de Torres se centra en la poesia, escrita en la seva major part durant el període de reclusió al sanatori de Puig d'Olena,  la «Mahalta» de molts dels seus poemes-, tot i que ja el 1935 havia presentat, també sense èxit, una selecció de poemes al premi Joaquim Folguera sota el títol d'Invencions.
Laguerra civilil i la postgerra junt amb la mort prematura del poeta van condicionar la recepció, ja que no és fins a l'any 1947 que es publica, i encara a Mèxic, el volum Poesies. La seva situaciópersonal, acausa dela guerra, ila seva pròpiasalud el liinfluïa en elseu caràcter i el feia escriure amb certa tristesa. Carles Riba, amb qui Torres va congeniar, al costat de Verlaine o Baudelaire, amb qui l'autor compartia el gust per la musicalitat, són algunes de les influències de la seva poesia, una poesia simbolista i pura.
Els seus temes: la solitud, l'amistat, l'amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del món, la música, identificada amb la vida, etc.van apareixer tant a la forma clàssica del sonet com a  provatures estròfiques, inclosa la tannka.
Al 1967 Joan Sales publicava Cartes a Màrius Torres, on parlava de la correspondència entre ell i el poeta lleidatà.
 

l'Obra d'Ànguel Guimerà

Encara que Ànguel Guimèrà va començar la seva trajectoria de la seva obra, escrivint poesies i petites novel.les la seva gran vocació va ser el teatre. La poesia de Guimerà es pot classificar dins dels cànons romàntics. Trevallaba el poema narratiu, tractant bàsicament temes històrics i religiosos. Junt amb una petita presència de la poesia lírica, inspirada en records familiars i de la infantesa, destaca un apartat considerable de poesia patriòtica, amb la intencionalitat política i civil. Aquesta sèrie de composicions poètiques van ser aplegades en dos reculls: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920)
Gal·la Placídia (1879) és la primera obra dramàtica prometedora. Ara bé, el romanticisme era ja un moviment acabat. A França es consolidaba el naturalisme teatral. 

Podem establir una sèrie d’etapes o línies dramàtiques que apareixeran al llarg de la seva obra teatral. En primer lloc, entre els anys 1879 i 1890, es constata una insistència en la tragèdia romàntica de tema històric, amb una utilització del vers i amb una certa inseguretat creativa, que es manifesta en petits defectes a l'hora d'escriure: hi ha un recargolament excessiu del conflicte que desgavella el conjunt: Judith de Welp (1884), El fill del rei ( 1886).. Personatges centrals, que apareixeran com a éssers extraordinaris, sense massa complicacions psicològiques. A partir d’aquest fet aconseguirà la tragèdia més destacada d’aquesta etapa: Ma r i cel (1888).

A partir de l’any 1890 fina al 1900 es desenvolupa el segon període, en el qual Guimerà assoleix una qualitat destacada i una producció realment personal. A través del treball del sainet costumista  La sala d’espera (1890)   aconsegueix de trencar amb les atmosferes barroques de les seves tragèdies històriques, s’habitua a la creació d’un ambient versemblant i utilitza la prosa en lloc del vers. És un pas endavant per arribar a l’elaboració d’una sèrie d’obres fonamentals, que han estat qualificades com a drames realistes. Dóna entrada a situacions i personatges del seu temps i no rebutja de tractar les problemàtiques més coents: els conflictes socials, l’anarquisme, la corrupció política a En Pólvora (1890) La festa del blat (1896), La farsa (1899).

MARIA-ROSA d’Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va ser la figura fonamental de les lletres de la Reniaxença, junts amb Jacit Verdaguer i Narcís Oller.Van ser grans autors tan de poesia i noveles com d'obres teatrals que avui en dia encara es contiunent representant en sessions professionals i d'afeccionats. ,Molts dels autors que van conèixer l'èxit son avui ignorats. Encara que a les obres d'Àngel Guimerà es parla de sensacions, passions, que encara no s'han perdut. Hem de tenir en comte que les representacions teatrals no són només escrits sinó que també son sentients i pensament de l'autor reflexats en els personatges.
Àngel Guimerà va reflexar molt les seves experiencies al llarg dels anys a les seves obres, va submergir-se a el Vendrell en el món del català i va fer que la llengua catalana es consolides. Totes les vivencies a Barcelona va transmitir-les a les seves obres pero això son obres tan profundes i sentimentals.
Quan ella tenia 34 anys va publicar Gal.la Placídia que va serla primera obra teatral que li va portar a l'èxit, això va provocar un abandonament cap a la poesia i més dedicació al teatre. A les seves obres teatrals es veia clarament la influencia poetica, tan dramàtica que feia, pero això podem dir que la poesia i el teatre d'Àngel Guimerà estaven molt relacionats, sempre basant-se en el romanticisme. Pero ja no es portava aquest corrent, sinò el naturalisme, i per aconseguir-ho, Guimerà va implantar unes noves tècniques: adoptà el decasíl·lab, en lloc de l’heptasíl·lab habitual. Però la novetat fonamental del teatre de Guimerà es troba en l’ambició i la qualitat literària de les seves tragèdies. Vol anar molt més enllà que el conjunt d’escriptors teatrals del moment. I això es nota i, el més important, el públic ho aprecia.

Seguint les orientacions de Xavier Fàbregas, podem establir una sèrie d’etapes o línies dramàtiques que apareixeran al llarg de la seva obra teatral. En primer lloc, entre els anys 1879 i 1890, es constata una insistència en la tragèdia romàntica de tema històric, amb una utilització personal del vers i amb una certa inseguretat creativa, que es manifesta en defectes d’estructura: hi ha un recargolament excessiu del conflicte que desgavella el conjunt: Judith de Welp (1884), El fill del rei ( 1886).. Tanmateix, ja s’endevina un tractament intens i efectista dels personatges centrals, que apareixeran com a éssers extraordinaris, sense massa complicacions psicològiques. A partir d’aquest fet i d’un  guany en la realització equilibrada de l’estructura aconseguirà la tragèdia més destacada d’aquesta etapa: Ma r i cel (1888).

Però on podem veure relament la seva creativitat apareix en tres obres que, no donant tant de relleu a problemes actuals, intenten d’esbossar una imatge de Catalunya i dels catalans: els obrers de Maria Rosa (1894), els pagesos de Terra Baixa (1897) i els mariners de La filla del mar (1900). 

Conscient d’una certa desconnexió del teatre modern, va iniciar un procés d’adaptació que passa per voler assumir nous temes. Aquesta renovació, més formal que real, es manifesta en obres com Les monges de Sant Aiman (1895) –amb temàtica més o menys modernista– i Jesús de Natzaret (1894) –on intenta un tipus de drama religiós contemporani.Inseguretat i desorientació defineixen la tercera etapa teatral de Guimerà (1901-1911). Després d’aconseguir l’èxit, s’accentua aquella tendència vers l’adaptació dels nous corrents dramàtics. Si en un moment determinat de la seva carrera com a dramaturg havia deixat de banda els guerrers de les tragèdies, ara volia oblidar-se dels pagesos i d’altra gent de la classe popular, i centrar-se en un ambient més cosmopolita i refinat.

 

Auca d'Àngel Guimerà

El pare d'Àngel Guimerà era mariner i va viatjar a Canàries per fer millors negocis, i va establir una relacio amb una dona. Poc després va neixer Àngles Guimerà al 1845 i quan tenia 8 anys van viatjar tots cap a el Vendrell, situada al penedès i es va integrar rapidament en la vila, va aprendre la llengua, els costums etc. I va enamorar-se d'una noia, Maria Rubió, pero que la relació no va funcionar per culpa dels pares d'ella. Al cap d'un temps va instalar-se a Barcelona, i va conèixer molts escriptors que el van ajudar, va començar a escriure en el diari la Gramalla, i va anar fent versos i versos i deixava a tots bocabadats, i llavors el van preimar amb les tres flors als jocs florals, més tard el van nomenar Mestre en Gai Saber. Va escriure moltissims poemes en vers, pero l'àmbit en ql que realment va triomfar va ser en el teatre i va escriure Gal·la Placídia, relacionada amb el mestissatge, també va escriure: Judit de Welp, Rei i Monjo, i Mar i Cel, tots de temes romàntics. I va proclamar el dret a l'autonomia i la consistencia del català a les obres. Llavors va cambiar el seu estil i va pasar del romanticisme al realisme, obres com: Terra Baixa, Maria Rosa, La filla del Mar etc. Cadascuna de les tres obres parlava sobre un tema que ell habia viscut o li semblava molt delicat, com el mestissatge, la marginació, per motius com la raça, la cultura, la enveja etc. Encara que quan va nèixer el noi segle Àngel ja no era el mateix i amb la seva obra: La Miralta, va intentar ser més cosmopolita, també va fer una obra musicada, La santa espina, i al 1909 a Barcelona van fer un homenatge i la seva obra va arribar al cine, i es van traduir molts de les seves obres als Estats Units. Poc després Barcelona estava de dol, acomiadant-se d'Ànglel Guimerà que ja havía mort.

Àngel Guimerà i el Romanticisme

Va néixer a Tenerife, fill de pare català i mare canària el 6 de maig de 1845,  i es va traslladar a El Vendrell quan tenia vuit anys, Guimera pren contacte amb la cultura i formes de vida catalanes i les fa seves.Als 14 añnys va estudiar a Barcelona, els seus dibuixos escolars tenen molta sensibilitat.Al 1862 torna al Vendrell i s'enamora de  un amor frustrat amb una tal Maria Rubió, sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge. Els Guimerà tornen a Barcelona i als 25 anys Angel entra en conatacte amb els escritor de la  jove catalunya. Quan va morir la seva mare, amb qui tenia una relacio molt estreta es trasllada a casa del seu amic Pere el de Verd, on va viure tota la vida.
La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats, les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge.
Lea peimeres obres de Guimerà son creacions poetiques, poesias de caracter narratiu, amb un llenguatge fortaments expressiu i extens. En les composicions de caracter patriòtic, assoleix una qualitat poc frequent en aquesta temàtica, publica obres de caracter indivipersonal, que contrasten amb el corrent general floralesc.
El seu primer poema el publica a la revista La gramalla  amb el títol de "El rei i el Conseller". Al 1871 participa en la fundacio de la revista " La Renaixensa" de la qual arriba a ser director. Al 1877 obté un exit aclaparador en ser premiat amb la flor natural, la viola i l'anglantina. Va ser proclamat mestre, i els seus poemas es van fer molt populars. Moltes poesias van ser musicades i difundides per tot el poble.
Es va convertir en el maxim exponent en l'àmbit teatral, la tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior.
On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).  Terra Baixa va ser firmada a l'Alemanya.
El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor. Guimerà es veié de cop en el cim de la popularitat i el reconeixement internacional a través de la difusió que l'actriu Maria Guerrero féu de la seva obra. Tanmateix, començà a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i intentà adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme posà en circulació a partir, sobretot, de la seva estabilització com a moviment cultural hegemònic. Durant aquests anys temptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics (La santa espina, 1907), el teatre històric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni, 1917) o un model de tragèdia que pretenia recollir les aportacions del teatre poètic novament en voga (des de la via més tradicional de Rostand fins al drama de filiació simbolista de D'Annunzio). Però és en obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) que l'autor recupera en part el to de les seves millors produccions.
La vinculació de Guimerà amb el catalanisme és paral·lela a l'inici de la seva carrera d'escriptor. Per a ell, creació literària i catalanisme van estretament lligats; de fet, considerava que el projecte de normalització cultural i lingüística era previ a qualsevol plataforma pròpiament partidista. Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l'Ateneu Barcelonès el 1895, passant per la participació en la campanya del Memorial de Greuges del 1885, o en les Bases de Manresa del 1892, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.

El 1906 aplegà alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.

Auca Renaixensa

          

AUCA DE LA RENAIXENSA:

11. Els romàntics, als diaris,
van guanyant nous partidaris.

La publicació de l'oda "La pàtria" de Carles Aribau al 1833 a la revista El Vapor es considera l'inici de la Renaixensa.

12. A "El Vapor", diu l'Aribau,
al turons "adeu-siau"

 LA PÀTRIA de Bonaventura Carles Aribau

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

13. En el " Brusi" no ha faltat
lo Gaiter del Llobregat,

La propietat del diari a Antoni Brusi i Mirabent el 6 de juny de 1814. Aquest inicià una nova etapa, la més important del diari, que per aquest motiu fou conegut amb el nom popular d'El Brusi.

14. que és un home culte i llest
com revela un manifest,

15. on proposa organitzar
Jocs Florals en català

La renaixensa va rebre un impuls considerable al 1859 quan es van celebrar els Jocs Florals a el saló de cent de Barcelona. Amb fets com el retorns triunfals dels voluntaris catalans de la guerra del marroc.

Parauletes sabies

Tendim a pensar que el temps farà justícia, i el temps és tan injust com un jutge subornat. ¿Què ens fa suposar que un llibre que passa desapercebut serà redescobert d'aquí a ics anys, i col·locat llavors al podi d'honor que realment li pertoca? El més probable és que el llibre en qüestió continuï inadvertit pels segles dels segles. Només de tant en tant el pas del temps serveix per posar les coses al seu lloc. Tan de tant en tant, de fet, que no té sentit parlar de justícia sinó d'atzar. És el que diu, molt més ben dit que jo, Miquel de Palol en una de les notes del llibre Els Proverbis . Segons ell, una gran fal·làcia del criticisme és "donar per fet que la Història farà justícia, i al final, gràcies a un mecanisme que no se sap gaire bé de quins ressorts darwinistes està dotat, els dolents i mediocres seran oblidats, i els genis ocuparan el lloc que els correspon". L'operació comporta, afegeix, un exercici de supèrbia paternalista que no diu gaire a favor de la solvència intel·lectual: que la cultura actual està més capacitada per jutjar les obres anteriors que les cultures de l'època que les va generar. I també una ingenuïtat perillosa: que en el futur les coses milloraran. Palol ens treu la bena dels ulls: "El triomf del mediocre i l'oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats". Entre les motivacions que porten a escriure, hi ha la de ser admirats i, per tant, estimats. "Escric perquè m'estimin", va afirmar Federico García Lorca. En el mateix sentit, Silvina Ocampo va dir: "Escric perquè els altres estimin allò que cal estimar; a vegades, el que jo estimo. Així doncs, estimo per ser estimada". Gabriel García Márquez va restringir l'ambició: "Escric perquè m'estimin més els meus amics". Fins i tot quan no escriuen per ser estimats, tots els autors escriuen per ser llegits. Si pot ser avui, que no sigui demà.