Bibliografía Joan Oliver

Bibliografía Joan Oliver

Joan Oliver i Sallarès, que utilitza com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899 - Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.
Va publicar el primer llibre de narracions l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934, assoleix prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric".

Més enllà de les classificacions, la seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera al sarcasme, Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, mitjançant un humor punyent.
Va estudiar la carrera de dret, va viatjar per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat-, entre d'altres. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Dreta, entre d'altres) i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i fulls solts -d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos. Veiem així com en el grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i, en el camp de l'edició, el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista

D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època -com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador-, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull -anys després va confirmar que la seva principal aspiració literària era la de dramaturg. Si el primer llibre publicat és del 1928 -Una tragèdia a Lil·liput, narracions-, és el 1934 que es dóna a conèixer com a poeta -a una edat, doncs, ja una mica tardana-, amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere: Pere Quart, que ja havia usat per a signar articles contra la Dictadura de Primo de Rivera, i que forma a partir del segon nom de baptisme i del fet de ser el quart fill de la família. El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia tan aviat el simbolisme com les avantguardes i ja hi despunta una intenció alhora humorística, crítica i, en alguns casos, clarament ideològica -en poemes, per exemple, al·lusius a Hitler o a Mussolini.

La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans -filial de la UGT-, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot plegat, amb una clara actitud de ruptura amb els seus orígens benestants. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en autilitzar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Mobilitzat primer, i reclamat després per la Conselleria de Cultura, s'encarrega de l'evacuació dels intel·lectuals compromesos. Acabada la guerra, es va exiliar a França, primer al castell de Roissy-en-Brie -amb Trabal, Rodoreda, Calders, Obiols i d'altres- i després a Saint-Cyr-sur-Morin; fins que el mateix any 1939 es va embarcar cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.

Col·laborador deCatalunya, publicació editada a Buenos Aires, i de Germanor, a Xile mateix, aviat el nomenen director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la col·lecció "El Pi de les Tres Branques"..
De retorn a Catalunya l'any 1948, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà, per la traduccció catalana d'El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la col·lecció "El Club dels Novel·listes", col·labora intensament amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona -com a vicepresident, autor o traductor-, i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani.
Aquest darrer fet serà important en la trajectòria vital i literària de l'autor, ja que a l'esmentada editorial hi coneix uns quants estudiants universitaris, -Joaquim Molas, Antoni Comas, Francesc Noy, Sergi Beser-, que el valoraran com a mestre. A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica,Vacances pagades (1960), característic del "realisme històric".

A Vacances pagades, obra escèptica, Oliver fa un repàs de la seva vida des dels seixanta anys.
Joan Oliver era un exemple permanent d'inconformisme. Rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora un poc religiósa. Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat a Sabadell, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa -esporàdica, centrada en el relat breu- com la prosa de caire més periodístic o el teatre.Allò que tal vegada s'esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956, ambdues a l'entorn de la institució familiar tal com és entesa per la burgesia.
En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l'actitud crítica, la ironia punyent, i també la versatilitat lingüística.

Lloc per on passen els manifestants a Barcelona després de la República

Ver Lloc on van els ciutadans en la manifestació en un mapa más grande

Màrius Torres

Màrius Torres neix a Lleida al 1910 - Puig d'Olena, i mor a Sant Quirze de Safaja al1942. Poeta. Va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i, un cop acabada, l'any 1933 va fer un viatge per França i Itàlia, països que li van encantatar, especialment la ciutat de Florència.Va traballar durant poc temps a Lleida, ja que ben aviat, l'any 1935, va caure malalt de tuberculosi i va ser ingresat al sanatori de Puig d'Olena, on va morir set anys després. Fill del metge, polític i estudiós de la metempsicosi Humbert Torres, de ben jove va sereducat d'una banda en el republicanisme catalanista i de l'altra en una concepció espiritualista de l'existència que tant havia de pesar en la seva obra lírica.
Va fer algunes col·laboracions a la premsa periòdica, alguna narració i una peça dramàtica (Una fantasma com n'hi ha poques), l'obra literària de Torres se centra en la poesia, escrita en la seva major part durant el període de reclusió al sanatori de Puig d'Olena,  la «Mahalta» de molts dels seus poemes-, tot i que ja el 1935 havia presentat, també sense èxit, una selecció de poemes al premi Joaquim Folguera sota el títol d'Invencions.
Laguerra civilil i la postgerra junt amb la mort prematura del poeta van condicionar la recepció, ja que no és fins a l'any 1947 que es publica, i encara a Mèxic, el volum Poesies. La seva situaciópersonal, acausa dela guerra, ila seva pròpiasalud el liinfluïa en elseu caràcter i el feia escriure amb certa tristesa. Carles Riba, amb qui Torres va congeniar, al costat de Verlaine o Baudelaire, amb qui l'autor compartia el gust per la musicalitat, són algunes de les influències de la seva poesia, una poesia simbolista i pura.
Els seus temes: la solitud, l'amistat, l'amor, la consciència del temps, la mort, la transcendència, la bellesa del món, la música, identificada amb la vida, etc.van apareixer tant a la forma clàssica del sonet com a  provatures estròfiques, inclosa la tannka.
Al 1967 Joan Sales publicava Cartes a Màrius Torres, on parlava de la correspondència entre ell i el poeta lleidatà.
 

l'Obra d'Ànguel Guimerà

Encara que Ànguel Guimèrà va començar la seva trajectoria de la seva obra, escrivint poesies i petites novel.les la seva gran vocació va ser el teatre. La poesia de Guimerà es pot classificar dins dels cànons romàntics. Trevallaba el poema narratiu, tractant bàsicament temes històrics i religiosos. Junt amb una petita presència de la poesia lírica, inspirada en records familiars i de la infantesa, destaca un apartat considerable de poesia patriòtica, amb la intencionalitat política i civil. Aquesta sèrie de composicions poètiques van ser aplegades en dos reculls: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920)
Gal·la Placídia (1879) és la primera obra dramàtica prometedora. Ara bé, el romanticisme era ja un moviment acabat. A França es consolidaba el naturalisme teatral. 

Podem establir una sèrie d’etapes o línies dramàtiques que apareixeran al llarg de la seva obra teatral. En primer lloc, entre els anys 1879 i 1890, es constata una insistència en la tragèdia romàntica de tema històric, amb una utilització del vers i amb una certa inseguretat creativa, que es manifesta en petits defectes a l'hora d'escriure: hi ha un recargolament excessiu del conflicte que desgavella el conjunt: Judith de Welp (1884), El fill del rei ( 1886).. Personatges centrals, que apareixeran com a éssers extraordinaris, sense massa complicacions psicològiques. A partir d’aquest fet aconseguirà la tragèdia més destacada d’aquesta etapa: Ma r i cel (1888).

A partir de l’any 1890 fina al 1900 es desenvolupa el segon període, en el qual Guimerà assoleix una qualitat destacada i una producció realment personal. A través del treball del sainet costumista  La sala d’espera (1890)   aconsegueix de trencar amb les atmosferes barroques de les seves tragèdies històriques, s’habitua a la creació d’un ambient versemblant i utilitza la prosa en lloc del vers. És un pas endavant per arribar a l’elaboració d’una sèrie d’obres fonamentals, que han estat qualificades com a drames realistes. Dóna entrada a situacions i personatges del seu temps i no rebutja de tractar les problemàtiques més coents: els conflictes socials, l’anarquisme, la corrupció política a En Pólvora (1890) La festa del blat (1896), La farsa (1899).

MARIA-ROSA d’Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va ser la figura fonamental de les lletres de la Reniaxença, junts amb Jacit Verdaguer i Narcís Oller.Van ser grans autors tan de poesia i noveles com d'obres teatrals que avui en dia encara es contiunent representant en sessions professionals i d'afeccionats. ,Molts dels autors que van conèixer l'èxit son avui ignorats. Encara que a les obres d'Àngel Guimerà es parla de sensacions, passions, que encara no s'han perdut. Hem de tenir en comte que les representacions teatrals no són només escrits sinó que també son sentients i pensament de l'autor reflexats en els personatges.
Àngel Guimerà va reflexar molt les seves experiencies al llarg dels anys a les seves obres, va submergir-se a el Vendrell en el món del català i va fer que la llengua catalana es consolides. Totes les vivencies a Barcelona va transmitir-les a les seves obres pero això son obres tan profundes i sentimentals.
Quan ella tenia 34 anys va publicar Gal.la Placídia que va serla primera obra teatral que li va portar a l'èxit, això va provocar un abandonament cap a la poesia i més dedicació al teatre. A les seves obres teatrals es veia clarament la influencia poetica, tan dramàtica que feia, pero això podem dir que la poesia i el teatre d'Àngel Guimerà estaven molt relacionats, sempre basant-se en el romanticisme. Pero ja no es portava aquest corrent, sinò el naturalisme, i per aconseguir-ho, Guimerà va implantar unes noves tècniques: adoptà el decasíl·lab, en lloc de l’heptasíl·lab habitual. Però la novetat fonamental del teatre de Guimerà es troba en l’ambició i la qualitat literària de les seves tragèdies. Vol anar molt més enllà que el conjunt d’escriptors teatrals del moment. I això es nota i, el més important, el públic ho aprecia.

Seguint les orientacions de Xavier Fàbregas, podem establir una sèrie d’etapes o línies dramàtiques que apareixeran al llarg de la seva obra teatral. En primer lloc, entre els anys 1879 i 1890, es constata una insistència en la tragèdia romàntica de tema històric, amb una utilització personal del vers i amb una certa inseguretat creativa, que es manifesta en defectes d’estructura: hi ha un recargolament excessiu del conflicte que desgavella el conjunt: Judith de Welp (1884), El fill del rei ( 1886).. Tanmateix, ja s’endevina un tractament intens i efectista dels personatges centrals, que apareixeran com a éssers extraordinaris, sense massa complicacions psicològiques. A partir d’aquest fet i d’un  guany en la realització equilibrada de l’estructura aconseguirà la tragèdia més destacada d’aquesta etapa: Ma r i cel (1888).

Però on podem veure relament la seva creativitat apareix en tres obres que, no donant tant de relleu a problemes actuals, intenten d’esbossar una imatge de Catalunya i dels catalans: els obrers de Maria Rosa (1894), els pagesos de Terra Baixa (1897) i els mariners de La filla del mar (1900). 

Conscient d’una certa desconnexió del teatre modern, va iniciar un procés d’adaptació que passa per voler assumir nous temes. Aquesta renovació, més formal que real, es manifesta en obres com Les monges de Sant Aiman (1895) –amb temàtica més o menys modernista– i Jesús de Natzaret (1894) –on intenta un tipus de drama religiós contemporani.Inseguretat i desorientació defineixen la tercera etapa teatral de Guimerà (1901-1911). Després d’aconseguir l’èxit, s’accentua aquella tendència vers l’adaptació dels nous corrents dramàtics. Si en un moment determinat de la seva carrera com a dramaturg havia deixat de banda els guerrers de les tragèdies, ara volia oblidar-se dels pagesos i d’altra gent de la classe popular, i centrar-se en un ambient més cosmopolita i refinat.

 

Auca d'Àngel Guimerà

El pare d'Àngel Guimerà era mariner i va viatjar a Canàries per fer millors negocis, i va establir una relacio amb una dona. Poc després va neixer Àngles Guimerà al 1845 i quan tenia 8 anys van viatjar tots cap a el Vendrell, situada al penedès i es va integrar rapidament en la vila, va aprendre la llengua, els costums etc. I va enamorar-se d'una noia, Maria Rubió, pero que la relació no va funcionar per culpa dels pares d'ella. Al cap d'un temps va instalar-se a Barcelona, i va conèixer molts escriptors que el van ajudar, va començar a escriure en el diari la Gramalla, i va anar fent versos i versos i deixava a tots bocabadats, i llavors el van preimar amb les tres flors als jocs florals, més tard el van nomenar Mestre en Gai Saber. Va escriure moltissims poemes en vers, pero l'àmbit en ql que realment va triomfar va ser en el teatre i va escriure Gal·la Placídia, relacionada amb el mestissatge, també va escriure: Judit de Welp, Rei i Monjo, i Mar i Cel, tots de temes romàntics. I va proclamar el dret a l'autonomia i la consistencia del català a les obres. Llavors va cambiar el seu estil i va pasar del romanticisme al realisme, obres com: Terra Baixa, Maria Rosa, La filla del Mar etc. Cadascuna de les tres obres parlava sobre un tema que ell habia viscut o li semblava molt delicat, com el mestissatge, la marginació, per motius com la raça, la cultura, la enveja etc. Encara que quan va nèixer el noi segle Àngel ja no era el mateix i amb la seva obra: La Miralta, va intentar ser més cosmopolita, també va fer una obra musicada, La santa espina, i al 1909 a Barcelona van fer un homenatge i la seva obra va arribar al cine, i es van traduir molts de les seves obres als Estats Units. Poc després Barcelona estava de dol, acomiadant-se d'Ànglel Guimerà que ja havía mort.

Àngel Guimerà i el Romanticisme

Va néixer a Tenerife, fill de pare català i mare canària el 6 de maig de 1845,  i es va traslladar a El Vendrell quan tenia vuit anys, Guimera pren contacte amb la cultura i formes de vida catalanes i les fa seves.Als 14 añnys va estudiar a Barcelona, els seus dibuixos escolars tenen molta sensibilitat.Al 1862 torna al Vendrell i s'enamora de  un amor frustrat amb una tal Maria Rubió, sembla que els pares respectius s'oposaven al prometatge. Els Guimerà tornen a Barcelona i als 25 anys Angel entra en conatacte amb els escritor de la  jove catalunya. Quan va morir la seva mare, amb qui tenia una relacio molt estreta es trasllada a casa del seu amic Pere el de Verd, on va viure tota la vida.
La biografia d'Àngel Guimerà ha estat motiu de polèmica tant des del punt de vista de la verificació de la seva data de naixement (voluntàriament falsejada pel dramaturg i que es va produir l'any 1845), com pels aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat. De fet, ambdós aspectes han anat lligats, les circumstàncies del naixement de l'autor (els seus pares no estaven casats) un dels factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, juntament amb la idea de mestissatge.
Lea peimeres obres de Guimerà son creacions poetiques, poesias de caracter narratiu, amb un llenguatge fortaments expressiu i extens. En les composicions de caracter patriòtic, assoleix una qualitat poc frequent en aquesta temàtica, publica obres de caracter indivipersonal, que contrasten amb el corrent general floralesc.
El seu primer poema el publica a la revista La gramalla  amb el títol de "El rei i el Conseller". Al 1871 participa en la fundacio de la revista " La Renaixensa" de la qual arriba a ser director. Al 1877 obté un exit aclaparador en ser premiat amb la flor natural, la viola i l'anglantina. Va ser proclamat mestre, i els seus poemas es van fer molt populars. Moltes poesias van ser musicades i difundides per tot el poble.
Es va convertir en el maxim exponent en l'àmbit teatral, la tendència més destacable des de Gal·la Placídia (1879) fins a La boja (1890) és, d'una banda, l'aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, de l'altra, la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior.
On millor sabé expressar això fou, però, en els seus drames en prosa de la dècada dels noranta, especialment en obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900).  Terra Baixa va ser firmada a l'Alemanya.
El període final de la seva producció dramàtica, el que comprèn els anys 1900-1924, és potser el més difícil de sistematitzar, ja que la diversificació de la seva obra, el constant canvi de registres i estils, fa difícil reconèixer-ne el fil conductor. Guimerà es veié de cop en el cim de la popularitat i el reconeixement internacional a través de la difusió que l'actriu Maria Guerrero féu de la seva obra. Tanmateix, començà a sentir també la necessitat de no perdre el favor del públic i intentà adaptar el seu teatre als nous corrents estètics que el modernisme posà en circulació a partir, sobretot, de la seva estabilització com a moviment cultural hegemònic. Durant aquests anys temptejà tant el drama burgès (Aigua que corre, 1902) com els poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics (La santa espina, 1907), el teatre històric de militància catalanista (Indíbil i Mandoni, 1917) o un model de tragèdia que pretenia recollir les aportacions del teatre poètic novament en voga (des de la via més tradicional de Rostand fins al drama de filiació simbolista de D'Annunzio). Però és en obres com L'Eloi (1906) o Sol solet (1905) que l'autor recupera en part el to de les seves millors produccions.
La vinculació de Guimerà amb el catalanisme és paral·lela a l'inici de la seva carrera d'escriptor. Per a ell, creació literària i catalanisme van estretament lligats; de fet, considerava que el projecte de normalització cultural i lingüística era previ a qualsevol plataforma pròpiament partidista. Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l'Ateneu Barcelonès el 1895, passant per la participació en la campanya del Memorial de Greuges del 1885, o en les Bases de Manresa del 1892, Guimerà va estar sempre relacionat amb la propaganda i la militància catalanista.

El 1906 aplegà alguns dels seus discursos i parlaments al volum Cants a la pàtria, dedicat al seu amic Pere Aldavert.